Dec 112009
 

Crònica 3: Alarma: les autopistes aèries poden acabar amb el clima

Copenhaguen, 10 de desembre de 2009


Mentre segueix la negociació sobre nivells de reducció i de diners, val la pena fixar-se en un dels “oblits” fonamentals de Kyoto, que amenaça arruïnar a mig termini qualsevol avenç a Copenhaguen. En un interessant taller de debat sobre “Justícia climàtica i turisme” celebrat avui al Klimaforum alternatiu, Paul Peeters, enginyer i porfessor a la Universitat de Breda, explicava com el 13% del total d’emissions hivernacle tenen el seu origen en el turisme, especialment per l’enorme pes del transport aeri. Reduint tan sols el 9% del transport turístic, bàsicament el de destinacions llunyanes, s’aconseguiria reduir el 50% de les emissions. Sorprenentment, el Protocol de Kyoto va exonerar de tota reducció els gasos d’efecte hivernacle provinents de l’aviació i el turisme internacional. Wolfgang Mehl, expert de la Climate Alliance (Àustria), afirmava que “no es pot globalitzar la indústria turística del Nord” perquè el Planeta no ho aguantaria i que és injust que amb prou feines el 2% dels éssers humans, els que podem permetre’ns el luxe de viatjar internacionalment, estiguem causant un volum d’emissions tan letal. De fet, si els comptes climàtics de la UE s’haguessin fet bé, això és, comptabilitzant els vols entre estats de la Unió com vols domèstics, en comptes d’haver complert amb Kyoto resultaria que ens hauríem quedat un 10% per sota.

Pitjor encara, si creuem les projeccions de turistes i l’expectativa d’augment del trànsit aeri per a 2020 l’increment de les emissions podria ser del 161%. És a dir: mentre els líders del món parlen sobre protegir el clima, s’està agegantant una enorme bretxa a través de les autopistes aèries sense que hi hagi senyals que Copenhaguen vagi a reparar aquest “lapsus”. Aquesta impunitat climàtica del turisme i l’aviació segueix sent un tema tabú en Bell Center. Això permetia avui a Luigi Cabrini, portaveu de l’Organització MUnidal del Turisme (afiliada a Nacions Unides), rentar-se les mans a l’esmentat debat i, fins i tot, s’atrevia a presumir del turisme com a una indústria neta, capaç d’estar implementant més de 80 microprojectes voluntaris de reconversió climàtica de l’oferta. Per la seva banda, el lobby de la indústria aeronàutica ens invita diàriament a seminaris “negacionistes” (malgrat allò que diuen els científics, l’aviació només contribuiria marginalment al canvi climàtic) i, a sobre, ens seduïa amb un futur amb més avions però “verds”, propulsats per màgics biocombusticles, els mateixos que serveixen d’excusa per treure la terra i les fonts de sosteniment a milions de camperols al Sud.

Tocant de peus a terra, Mehl i Peeters ha proposat minimitzar els costos climàtics del turisme viatjant menys vegades i per més temps. Amb això es garantiria, a més, que els ingressos turístics dels països més empobrits poguessin mantenir-se. Addicionalment, amb la mirada posada en els objectius de reducció postKioto, no quedarà més remei que gravar amb una taxa per contaminació els vols aeris, turístics o no. Probablement el millor resum del que cal fer, pensant en el turisme però també en allò que serà rellevant quan passi Copenhaguen, ha estat el que ha dit Fe’iloakitau Kaho Tevi, de la Pacific Conference of Churches: “el canvi climàtic té a veure amb un canvi del nostre estil de vida”.

www.albasud.org | info@albasud.org

Crónica 3: Alarma: las autopistas aéreas pueden terminar con el clima

Copenhague, 10 de diciembre del 2009


Mientras sigue la negociación sobre niveles de reducción y de dinero, vale la pena fijarse en uno de los “olvidos” fundamentales de Kioto, ya que amenaza con arruinar a medio plazo cualquier avance en Copenhague. En un interesante taller de debate sobre “Justicia climática y turismo” celebrado hoy en el Klimaforum alternativo, Paul Peeters, ingeniero y profesor en la Universidad de Breda, explicaba como nada menos que el 13% del total de emisiones invernadero tienen su origen en el turismo, especialmente por el enorme peso del transporte aéreo. Reduciendo apenas el 9% del transporte turístico, básicamente el dirigido hacia destinos lejanos, se conseguiría reducir el 50% de las emisiones. Sorprendentemente, el Protocolo de Kioto exoneró de toda reducción los gases de efecto invernadero provenientes de la aviación y el turismo internacionales. Wolfgang Mehl, experto de la Climate Alliance (Austria), afirmaba que “no se puede globalizar la industria turística del Norte” porque el Planeta no lo aguantaría y que es injusto que apenas el 2% de los seres humanos, los que podemos permitirnos el lujo de viajar internacionalmente, estemos causando un volumen de emisiones tan letal. De hecho, si las cuentas climáticas de la UE se hubieran hecho bien, esto es, contabilizando los vuelos entre estados de la Unión como vuelos domésticos, en lugar de haber cumplido con Kioto resultaría que nos habríamos quedado un 10% por debajo.

Lo peor es que si cruzamos las proyecciones de turistas y la expectativa de aumento del tráfico aéreo para 2020 el incremento de las emisiones podría ser del 161%. Es decir: mientras los líderes del mundo hablan sobre proteger el clima, se está agigantando una enorme brecha a través de las autopistas aéreas sin que haya señales que Copenhague vaya a reparar el “lapsus”. Esta impunidad climática del turismo y la aviación sigue siendo un tema tabú en Bella Center. Ello permitía hoy a Luigi Cabrini, portavoz de la Organización Mundial del Turismo (afiliada a las naciones Unidas), lavarse las manos en el debate citado e incluso se atrevía a presumir del turismo como una industria “limpia” capaz de estar implementando más de 80 microproyectos voluntarios de reconversión climática de la oferta. Por su parte, el lobby de la industria aeronáutica nos invita a diario a seminarios “negacionistas” (a pesar de lo que dicen los científicos, la aviación sólo contribuiría marginalmente al cambio climático) y, encima, nos deleita con un futuro con más aviones pero “verdes”, propulsados por mágicos biocombustibles, los mismos que sirven de excusa para quitar la tierra y el sustento a millones de campesinos del Sur.

Tocando de pies a tierra, Mehl i Peeters han propuesto minimizar los costes climáticos del turismo viajando menos veces y por más tiempo. Con ello se garantizaría, además, que los ingresos turísticos de los países más empobrecidos pudieran mantenerse. Adicionalmente, con la vista puesta en los objetivos de reducción postKioto, no quedará más remedio que gravar con una tasa por contaminación los vuelos aéreos, turísticos o no. Quizás el mejor resumen de lo que hay que hacer, pensando en el turismo pero también en lo que será relevante cuando pase Copenhague, ha sido el de Fe’iloakitau Kaho Tevi, de la Pacific Conference of Churches: “el cambio climático tiene que ver con un cambio de nuestro estilo de vida”.

www.albasud.org | info@albasud.org

 Posted by at 1:25 pm