Crònica 4: REDD, la nova màgia nòrdica que arrasa
Copenhaguen, 12 de desembre de 2009
És fantàstica la versatilitat dels mercats i del capitalisme verd. No paren d’“innovar” i “donar valor” a allò que no valia “res”. A Copenhaguen, assegurava ahir Luis Figueiredo, el cap de la delegació brasilera, si hi ha alguna cosa segura és el consens que genera a tots nivells és que es donarà carta de naturalesa oficial als anomenats programes REDD, és a dir, de “reducció d’emissions generades per la deforestació i la degradació forestal als estats en desenvolupament”. El problema a resoldre és evident: la desforestació dels boscos del Sud genera a prop del 20% dels gasos hivernacle provocat molt majoritàriament pels interessos ramaders i de producció de biocombustibles de les corporacions transnacionals com Monsanto o Cargill.
I què pretenen els REDD? Bàsicament, que els estats del Sud que alenteixin la seva desforestació guanyin crèdits. Gràcies a ells, podran vendre’ls en els mercats del carboni a països nòrdics que no puguin o vulguin reduir emissions a casa seva. També podran ser compensats a través d’un fons gestionat pels països del Nord (els que han creat el problema) o les dues coses a la vegada. Sona realment bé: tots guanyen, ja que el Nord paga al Sud per descontaminar o per deixar-li seguir contaminant a casa mentre que el Sud treu uns diners que no esperava. Tant és així que prestigioses veus com el IIED de Londres o el Green Belt Mouvement de la premi Nobel de la Pau keniata Wangari Maathai s’han convertit en entusiastes promotores de la solució REDD i la llista d’espera per accedir a aquests fons per part de col•lectius del Sud no fa més que créixer.
No tot el món ho veu així. A la mateixa seu oficial de la Cimera Climàtica, hem pogut sentir a representants de la Global Forest Coalition assenyalar dues idees fonamentals. Al Nepal, el que ha permès recuperar la meitat dels boscos del país ha estat l’autoorganització camperola amb suport d’ambientalistes coneixedors de les necessitats locals. Per al representant ugandès, els REDD redueixen els boscos a simples abocadors de carboni i, per això, els “marxants de carboni” intenten expulsar els pobles indígenes de les seves terres perquè aquestes estiguin disponibles per quadrar els comptes nòrdics del carboni. La Red Indígena sobre el Medio Ambiente també ho té clar. Vista la dura experiència a llocs tan diferents com Nigèria, Austràlia, Perú o Alaska, REDD no significa altre cosa que “Ràpid Enriquiment amb Desallotjaments, Usurpació de Terres i Destrucció de la Biodiversitat”. Una amenaça cada vegada més propera per a molts pobles allunyats de l’estil de vida del Nord (el pulmó amazònic del Planeta està en el punt de mira) en la mesura en que es dispara l’estrès de transnacionals com Shell o BP, aliades amb el Banc Mundial, per trobar desguassos de carboni al Sud. El motiu és obvi: surt molt més barat que reduir emissions al Nord. També hi ha governs poderosos que recorren a això. Espanya, oficialment la vuitena potència mundial, cerca desesperadament comprar o subvencionar drets de contaminació a països del Sud per a no haver de reduir emissions (Le Monde, 8 de desembre). Hi ha por a perdre vots: no en va, la urgència climàtica es situa com a segona preocupació, després de l’atur, en regions del Nord com la UE, segons l’últim Eurobaròmetre. Atents a la jugada. Els REDD tenen tots els números per convertir-se en un cavall de Troia del vell colonialisme i, a sobre, no ajuden a mitigar sinó amb prou feines a maquillar les letals emissions hivernacle.
www.albasud.org | info@albasud.org
Crónica 4: REDD, la nueva magia nórdica que arrasa
Copenhague, 12 de diciembre del 2009
Es fantástica la versatilidad de los mercados y del capitalismo verde. No paran de “innovar” y “poner valor” aquello que no valía “nada”. En Copenhague, aseguraba ayer Luis Figueiredo, el jefe de la delegación brasileña, si hay algo seguro por el consenso que genera a todos los niveles es que van a darse carta de naturaleza oficial a los llamados programas REDD, es decir, de “reducción de emisiones generadas por la deforestación y la degradación forestal en los estados en desarrollo”. El problema a resolver es evidente: la deforestación de los bosques del Sur genera cerca del 20% de los gases invernadero provocada muy mayoritariamente por los intereses ganaderos y de producción de biocombustibles de las corporaciones transnacionales como Monsanto o Cargill.
¿Y qué pretenden los REDD? Básicamente, que los estados del Sur que ralenticen su deforestación ganen créditos. Gracias a ellos, podrán venderlos en los mercados del carbono a países nórdicos que no puedan o quieran reducir emisiones en su casa. También podrán ser compensados a través de un fondo gestionado por los países del Norte (los que han creado el problema) o las dos cosas a la vez. Suena realmente bien: todos ganan, ya que el Norte paga al Sur por descontaminar o por dejarle seguir contaminando en casa mientras que el Sur saca un dinero que no confiaba. Tanto es así que prestigiosas voces como el IIED de Londres o el Green Belt Mouvement de la premio Nobel de la Paz keniata Wangari Maathai se han convertido en entusiastas promotoras de la solución REDD y la lista de espera para acceder a estos fondos de colectivos del Sur no hace más que crecer.
No todo el mundo lo ve así. En la propia sede oficial de la Cumbre Climática, hemos podido oír a representantes de la Global Forest Coalition señalar dos ideas fundamentales. En Nepal, lo que ha permitido recuperar la mitad de los bosques del país ha sido la autoorganización campesina con apoyo de ambientalistas conocedores de las necesidades locales. Para el representante ugandés, los REDD reducen los bosques a meros vertederos de carbono y, por ello, los “marchantes de carbono” intentan expulsar a los pueblos indígenas de sus tierras para que estas estén disponibles para cuadrar las cuentas nórdicas del carbono. La Red Indígena sobre el Medio Ambiente también lo tiene claro. Vista la dura experiencia en lugares tan distintos como Nigeria, Australia, Perú o Alaska, REDD no significa otra cosa que “Rápido Enriquecimiento con Desalojos, usurpación de tierras y Destrucción de la biodiversidad”. Una amenaza cada vez más cercana para muchos pueblos alejados del estilo de vida del Norte (el pulmón amazónico del Planeta está en el punto de mira) en la medida en que se dispara el estrés de transnacionales como Shell o BP, aliadas con el Banco Mundial, por encontrar sumideros de carbono en el Sur. El motivo es obvio: sale mucho más barato que reducir emisiones en el Norte. También hay gobiernos poderosos que recurren a ello. España, oficialmente la octava potencia mundial, busca desesperadamente comprar o subvencionar derechos de contaminación en países del Sur para no tener que reducir emisiones (Le Monde, 8 de diciembre). Hay miedo a perder votos: no en vano, la urgencia climática se sitúa como segunda preocupación, tras el paro, en regiones del Norte como la UE, según el último Eurobarómetro. Atentos pues a la jugada. Los REDD tienen todos los números para convertirse en un caballo de Troya del viejo colonialismo y, encima, no ayudan a mitigar sino apenas a maquillar las letales emisiones invernadero.