des. 182009
 

Crònica 8: Sobra mitja humanitat? Un diluvi de refugiats climàtics a l’espera

Copenhaguen, 17 de desembre de 2009

A poc més de dues jornades per al seu tancament, avui la fira amenaça ruïna en mig del caos organitzatiu i les diferències de fons. És important no perdre de vista què ens depara el futur proper si no s’aconsegueix un acord vinculant, just i d’execució ràpida a Copenhaguen. Davant el cop de porta africà i els indicis de la revolta del Sud contra propostes d’acords irrellevants i vergonyosos, el propi Obama va trucar ahir a Meles Zenawi, president d’Etiòpia, i a Sheikh Hasina Wazed, primer ministre de Bangladesh per calmar-los.

Quina és la por que va prenent cos al Nord ric i contaminant però també a les megalòpolis industrials del Sud (a la Xina, l’Índia, Brasil o Mèxic)? Senzillament, que si no es fa alguna cosa rellevant ja, creix l’amenaça de noves guerres i crisi contra la majoria de la humanitat que s’està quedant sense terra, sense boscos, sense possibilitats de viure decentment a les seves llars. Naturalment, el “risc” migratori pot disparar-se, perquè emigrar és una de les primeres estratègies que ha usat la humanitat durant la història quan s’han modificat radicalment les condicions climàtiques. Fins i tot un dubtós acord global per a no superar un augment del 2°C de les temperatures mitjanes seria insuficient, perquè per a molts estats insulars caribenys, a l’Índic i al Pacífic tot el que estigui per sobre de 1.5°C pot ser catastròfic. Un cas paradigmàtic el constitueix el destí de TuvaluBangladesh o el Sahel, on podrien perdre les seves terres (per inundació o sequera) decenes de milions de persones. De fet, si no hi ha un canvi real en la nostra interacció amb el clima, la International Organization for Migration (IOM) preveu més de mil milions de refugiats climàtics per al 2050. que, amb 10.000 habitants, pot desaparèixer aviat completament. Malgrat la seva gravetat, aquests impactes empal•lideixen davant el cas de

És així com la catàstrofe climàtica torna a mostrar-se com una qüestió de justícia. Com deia avui Antonio Guterres, l’alt comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR), cal distingir entre l’emigració com opció de vida, individual i per millorar les condicions de vida, i les noves migracions forçades. En aquest sentit, l’exprimer ministre portuguès ha advertit de la disparitat creixent entre l’augment de la migració forçada de desenes de milions de persones cap al Nord i les polítiques de seguretat cada vegada més xenòfobes de la Unió Europea. Per a ell, la UE, el continent amb menys fecunditat, necessita més immigrants per sobreviure com potència econòmica i, a més, és un deure humanitari facilitar legalment la migració dels refugiats climàtics cap a Europa. L’alternativa és l’apartheid planetari contra la part més vulnerable del Sud.

A dia d’avui, res d’això sembla inquietar gens ni mica a actors com els EUA, la UE o la pròpia Xina. John Kerry, senador demòcrata i responsable legislatiu per a canvi climàtic d’Obama, ha donat avui una esperpèntica roda de premsa en clau de política interna i ha demanat al món que comprengués les complexitats del sistema de representació dels EUA. A més, ha apostat per reduir la contribució pública del seu país al Sud en benefici de crèdits del Banc Mundial i del FMI i ha deixat caure que una mica més d’energia nuclear ajudaria a protegir el clima. Ni una paraula sobre la vulnerabilitat del Sud ni la marea de refugiats que es veu venir. Mereixeria figurar en l’orquestra del Titànic, aquella que va seguir tocant mentre el colós s’enfonsava. Com deien els manifestants de dissabte, “hem de canviar de polítics, no de clima”.

www.albasud.org | info@albasud.org


Crónica 8: ¿Sobra media humanidad? Un diluvio de refugiados climáticos a la espera

Copenhague, 17 de diciembre del 2009


A poco más de dos jornadas del cierre, hoy la feria amenaza ruina en medio del caos organizativo y las diferencias de fondo. Es importante no perder vista qué nos depara el próximo futuro si no se consigue un acuerdo vinculante, justo y de ejecución rápida en Copenhague. Ante el portazo africano y el asomo de la revuelta del Sur contra propuestas de acuerdos irrelevantes y vergonzosos, el propio Obama llamó ayer a Meles Zenawi, presidente de Etiopía, y a Sheikh Hasina Wazed, primer ministro de Bangladesh para calmarlos.

¿Cuál es el miedo que va tomando cuerpo en el Norte rico y contaminante pero también en las megalópolis industriales del Sur (en China, India, Brasil o México)? Sencillamente, que si no se hace algo relevante ya, crece la amenaza de nuevas guerras y crisis contra la mayoría de la humanidad que se está quedando sin tierra, sin bosques, sin posibilidades de vivir decentemente en sus hogares. Naturalmente, el “riesgo” migratorio puede dispararse, por cuanto emigrar es una de las primeras estrategias que ha usado la humanidad durante la historia cuando se han modificado radicalmente las condiciones climáticas. Incluso un dudoso acuerdo global para no superar un aumento del 2°C de las temperaturas medias sería insuficiente, ya que para muchos estados insulares caribeños, en el Índico y en el Pacífico todo lo que esté por encima de 1.5°C puede ser catastrófico. Un caso paradigmático lo constituye el destino de Tuvalu, que, con 10.000 habitantes, puede desaparecer pronto completamente. A pesar de su gravedad, estos impactos palidecen ante el caso de Bangladesh o el Sahel, donde podrían perder sus tierras (por inundación o sequia) decenas de millones de personas. De hecho, si no hay un cambio real en nuestra interacción con el clima, la International Organization for Migration (IOM) prevé más de mil millones de refugiados climáticos para 2050.

Es así como la catástrofe climática vuelve a mostrarse como una cuestión de justicia. Como decía hoy Antonio Guterres, el alto comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados (UNHCR), hay que distinguir entre la emigración como opción de vida, individual y para mejorar las condiciones de vida, y las nuevas migraciones forzadas. En este sentido, el exprimer ministro portugués ha advertido de la disparidad creciente entre el aumento de la migración forzada de decenas de millones de personas hacia el Norte y las políticas de seguridad cada vez más xenófobas de la Unión Europea. Para él, la UE, el continente con menos fecundidad, necesita más inmigrantes para sobrevivir como potencia económica y, además, es un deber humanitario facilitar legalmente la migración de los refugiados climáticos hacia Europa. La alternativa es el apartheid planetario contra la parte más vulnerable del Sur.

A día de hoy, nada de esto parece inquietar lo más mínimo a actores como los EUA, la UE o la propia China. John Kerry, senador demócrata y responsable legislativo para cambio climático de Obama, ha dado hoy una esperpéntica rueda de prensa en clave de política interna y ha pedido al mundo que comprendiera las complejidades del sistema de representación de los EUA. Además, ha apostado por reducir la contribución pública de su país al Sur en beneficio de créditos del Banco Mundial y del FMI y ha dejado caer que un poco más de energía nuclear ayudaría a proteger el clima. Ni una palabra sobre la vulnerabilidad del Sur ni la marea de refugiados que se ve venir. Merecería figurar en la orquesta del Titánic, aquella que siguió tocando mientras el coloso se hundía. Como decían los manifestantes del sábado, “tenemos que cambiar de políticos, no de clima”.

www.albasud.org | info@albasud.org

 Posted by at 12:17 am