març 192004
 

Jornadas Copyleft – Barcelona, 15-18 Abril 2004: jornadas críticas sobre propiedad intelectual

Programa de las jornadas
Web sobre el Copyleft

Protegir o expol·liar? “Procomú” enfront de propietat intel·lectual

Hi ha vida més enllà del copyright restrictiu. I això tot i les amenaces i les persecucions dels qui –com la SGAE, la BSA o la RIAA– viuen de mercantilitzar i explotar tota expressió del pensament humà i de convertir en escassos bens infinits. Malgrat aquests corsaris de la creació al·liena, que fomenten l”escassetat de manera artificial, l”era de l”abundància ha arribat al menys a l”àmbit de la producció intel•lectual i hi ha possibilitats reals d”estimular la creació, de trencar la “bretxa digital”, de compartir el coneixement, la cultura i l”art, de viure de les creacions pròpies, de replantejar la indústria, i tot això sense necessitat de retallar drets bàsics de la ciutadania ni d”endurir el codi penal, ni de criminalitzar la cooperació mútua o penalitzar la lliure circulació del saber.

Els beneficiaris de la restricció del dret de còpia tracten de negar-lo, d”amagar-lo, de criminalitzar-lo però, mal que els pesi, existeix tot un àmbit al que denominarem “procomú” –recuperant un vell vocable castellà que es refereix a aquells camps l”aprofitament dels quals es realitza de forma comunal-, que ha existit sempre en forma d”expressions de cultura popular i que avui assoleix tot el seu apogeu amb la cultura digital.

Barcelona, la ciutat on un esdeveniment “cultural” (Forum 2004 S.A.) es converteix ràpidament en excusa per l”especulació i la desestructuració interna dels barris, no podia escapar-se d”aquest imprescindible debat sobre tot allò relatiu a la, des del nostre punt de vista mal anomenada, “propietat intel·lectual” ( pot allò intel·lectual tenir un propietari?)

Nous barris sencers s”estant destruint/reconstruint per alegria de les constructores de la ciutat i desgràcia dels seus antics veïns (Poble Nou amb el seu pla 22@, Gràcia, Nou Barris…) Diuen la gent que els dissenya que aquests no seran barris “normals”, sinó que seran barris “tecnològics”. Aquests barris estan dissenyats perquè el sector terciari pugui extendre”s. On abans hi havia fàbriques, que amb el pas del temps han deixat d”aportar la rentabilitat desitjada, s”estan construint oficines i xarxes de comunicació per interconnectar i albergar treballadors intel·lectuals.

En aquest context, on el concepte de propietat privada s”intenta extendre al coneixement i el control del saber col·lectiu per part de les multinacionals va en augment, un grup de gent de diferents àmbits (hackers, programador*s precari*s, artistes, advocats…) hem decidit obrir espais de debat crític sobre els actuals models de gestió del coneixement.

La “propietat intel·lectual” no és una mercaderia com qualsevol altre, perqué implica sempre una comunitat de continuitat històrica, que dóna sentit i valor a l”obra en questió, i perqué les idees no estan subjectes al principi d”escassetat que converteix les coses en mercaderies. En nom de qué es pot limitar l”accés a “bens infinits”, com melodies, algoritmes, textos, programes de software, etc., quan res d”això es “gasta”? Els advocats de les multinacionals discogràfiques o editores i, en general, els defensors de restringir els drets del públic –el mateix públic al que amenacen, roben i extorsionen, el mateix públic a partir del qual han amassat fortunes immenses actuen com si el temps pogués aturar-se, com si s”hagués de perpetuar l”era de la escassetat només per conservar un model industrial i cultural ineficient, desigual i explotador, como si es poguessin obviar les possibilitats que actualment tenim i que ens permeten viure en una era de l”abundància i de la llibertat al menys a l”àmbit d”allò immaterial. El model del software lliure és especialment revelador: peces d”altíssima qualitat elaborades per cervells connectats per xarxa dels cinc continents, composició i col·laboració en una obra conjunta gràcies a un format infinítament flexible, etc. El software lliure, i tots els exemples de cooperació sense comandament que puguem imaginar, serien impossibles de fet i de dret si trionfessin els models propietaris en tots els territoris creatius i existencials.

El nostre propòsit amb aquestes jornades és fonamentalment analític, doncs, creiem que el coneixement ha de precedir l”acció i que l”acció ha d”anar sempre lligada a un context i un propòsit concrets. Però també volem que les trobades serveixin per elaborar col·lectivament dispositius pràctics que permetin la lliure circulació de les idees i defensin la creació col·lectiva.

Desitgem facilitar les millors eines crítiques i analítiques per comprendre fins a quin punt han canviat les nocions de propietat, valor i possessió, així com la naturalesa mateixa de la riquesa. Poques persones són conscients d”aquest canvi, i gairebé cap d”elles són advocats o tenen càrrecs públics.

Pensem que permetre que es distorsioni la llei i les tecnologies informàtiques i de comunicació humana amb l”única finalitat de protegir els interessos dels propietaris de copyrights és recompensar els monopolis i donar per bones les pràctiques dels qui tenen com únic interès lucrar-se a costa de tot el món, a costa de la producció intel·lectual i artística. Els propietaris dels drets, les corporations i les societats de gestió, amb l”anuència de jutges i legisladors, pretenen imposar el pitjor dels proteccionismes econòmics: el que és capaç d”empobrir la seva pròpia societat pel benefici d”alguna indústria local no eficient. ¿Per qué hauríem de permetre que es restringeixin llibertats fonamentals, arriscar la llibertat d”expressió i de publicació, el progrés científic, els drets del consumidor, el poder compartir coses i cooperar lliurement amb altres persones per beneficiar empreses només interessades en el seu propi lucre? Perqué la còpia que pot fer algú, en un moment donat, sigui il·legal? Sembla una excusa massa feble.


¿Proteger o expoliar? “Procomún” frente a la propiedad intelectual

Hay vida más allá del copyright restrictivo. Y esto todo y las amenazas y las persecuciones de quienes –como la SGAE, la BSA o la RIAA– viven de mercantilizar y explotar toda expresión del pensamiento humano y de convertir en escasos corderos infinitos. Pese a estos corsarios de la creación ajena, que fomentan la escasez de manera artificial, la era de la abundancia ha llegado al menos al ámbito de la producción intelectual y hay posibilidades reales de estimular la creación, de romper la “brecha digital”, de compartir el conocimiento, la cultura y el arte, de vivir de las creaciones propias, de replantear la industria, y todo esto sin necesidad de recortar derechos básicos de la ciudadanía ni de endurecer el código penal, ni de criminalizar la cooperación mutua o penalizar la libre circulación del saber.

Los beneficiarios de la restricción del derecho de copia tratan de negarlo, de esconderlo, de criminalizarlo pero, mal que los pese, existe todo un ámbito al que denominaremos “procomún” –recuperando un viejo vocablo castellano que se refiere a aquellos campos el aprovechamiento de los cuales se realiza de forma comunal-, que ha existido siempre en forma de expresiones de cultura popular y que hoy logra todo su apogeo con la cultura digital.

Barcelona, la ciudad dónde un acontecimiento “cultural” (Forum 2004 S.A.) se convierte rápidamente en excusa por la especulación y la desestructuración interna de los barrios, no podía escaparse de este imprescindible debate sobre todo aquello relativo a la, desde el nuestro punto de vista mal denominada, “propiedad intelectual” (¿puede aquello intelectual tener un propietario?)

Nuevos barrios enteros se estando destruyendo/reconstruyendo por alegría de las constructoras de la ciudad y desgracia de sus antiguos vecinos (Pueblo Nuevo con su plan 22@, Gràcia, Nueve Barrios…) Dicen la gente que los diseña que estos no serán barrios “normales”, sino que serán barrios “tecnológicos”. Estos barrios están diseñados porque el sector terciario pueda extenderse. Dónde antes había fábricas, que con el paso del tiempo han dejado de aportar la rentabilidatd deseada, se están construyendo oficinas y redes de comunicación por interconectar y albergar trabajadores intelectuales.

En este contexto, dónde el concepto de propiedad privada se intenta extender al conocimiento y el control del saber colectivo por parte de las multinacionales va en aumento, un grupo de gente de diferentes ámbitos (hackers, programador*s precario*s, artistas, abogados…) hemos decidido abrir espacios de debate crítico sobre los actuales modelos de gestión del conocimiento.

La “propiedad intelectual” no es una mercancía como cualquiera otro, porque implica siempre una comunidad de continuidad histórica, que da sentido y valor a la obra en cuestión, y porque las ideas no están sujetas a primeros de escasez que convierten las cosas en mercancías. En aras de qué se puede limitar el acceso a “corderos infinitos”, como melodías, algoritmos, textos, programas de software, etc., cuando nada de esto se “gasta”? Los abogados de las multinacionales discográficas o editoras y, por lo general, los defensores de restringir los derechos del público –el mismo público al que amenazan, roban y extorsionan, el mismo público a partir del cual han acumulado fortunas inmensas actúan como sí el tiempo pudiera pararse, como sí se tuviera que perpetuar la era de la escasez sólo por conservar un modelo industrial y cultural ineficiente, desigual y explotador, como si se pudieran obviar las posibilidades que actualmente tenemos y que nos permiten vivir en una era de la abundancia y de la libertad al menos al ámbito de aquello inmaterial. El modelo del software libre es especialmente revelador: piezas de altísima calidad elaboradas por cerebros conectados por red de los cinco continentes, composición y colaboración en una obra conjunta gracias a un formato infinítamente flexible, etc. El software libre, y todos los ejemplos de cooperación sin mando que podamos imaginar, serían imposibles de hecho y de derecho si triunfasen los modelos propietarios en todos los territorios creativos y existenciales.

Nuestro propósito con estas jornadas es fundamentalmente analítico, pues, creemos que el conocimiento tiene que preceder la acción y que la acción ha de ir siempre atada a un contexto y un propósito concretos. Pero también queremos que los encuentros sirvan por elaborar colectivamente dispositivos prácticos que permitan la libre circulación de las ideas y defiendan la creación colectiva.

Deseamos facilitar las mejores herramientas críticas y analíticas por comprender hasta qué punto han cambiado las nociones de propiedad, valor y posesión, así como la naturaleza misma de la riqueza. Pocas personas son conscientes de este cambio, y casi cabeza de ellas son abogados o tienen cargos públicos.

Pensamos que permitir que se distorsione la ley y las tecnologías informáticas y de comunicación humana con la única finalidad de proteger los intereses de los propietarios de copyrights es recompensar los monopolios y dar por buenas las prácticas de quienes tienen como único interés lucrarse a expensas de todo el mundo, a expensas de la producción intelectual y artística. Los propietarios de los derechos, las corporaciones y las sociedades de gestión, con la anuencia de jueces y legisladores, pretenden imponer el peor de los proteccionismos económicos: el que es capaz de empobrecer su propia sociedad por el beneficio de alguna industria local no eficiente. ¿Por qué tendríamos que permitir que se restrinjan libertades fundamentales, arriesgar la libertad de expresión y de publicación, el progreso científico, los derechos del consumidor, el poder compartir cosas y cooperar libremente con otras personas por beneficiar empresas sólo interesadas en su propio lucro? Porque la copia que puede hacer alguien, en un momento dado, sea ilegal? Parece una excusa demasiada débil.

 Posted by at 10:40 pm