Crònica 4: REDD, la nova màgia nòrdica que arrasa

Copenhaguen, 12 de desembre de 2009

És fantàstica la versatilitat dels mercats i del capitalisme verd. No paren d’“innovar” i “donar valor” a allò que no valia “res”. A Copenhaguen, assegurava ahir Luis Figueiredo, el cap de la delegació brasilera, si hi ha alguna cosa segura és el consens que genera a tots nivells és que es donarà carta de naturalesa oficial als anomenats programes REDD, és a dir, de “reducció d’emissions generades per la deforestació i la degradació forestal als estats en desenvolupament”. El problema a resoldre és evident: la desforestació dels boscos del Sud genera a prop del 20% dels gasos hivernacle provocat molt majoritàriament pels interessos ramaders i de producció de biocombustibles de les corporacions transnacionals com Monsanto o Cargill.

I què pretenen els REDD? Bàsicament, que els estats del Sud que alenteixin la seva desforestació guanyin crèdits. Gràcies a ells, podran vendre’ls en els mercats del carboni a països nòrdics que no puguin o vulguin reduir emissions a casa seva. També podran ser compensats a través d’un fons gestionat pels països del Nord (els que han creat el problema) o les dues coses a la vegada. Sona realment bé: tots guanyen, ja que el Nord paga al Sud per descontaminar o per deixar-li seguir contaminant a casa mentre que el Sud treu uns diners que no esperava. Tant és així que prestigioses veus com el IIED de Londres o el Green Belt Mouvement de la premi Nobel de la Pau keniata Wangari Maathai s’han convertit en entusiastes promotores de la solució REDD i la llista d’espera per accedir a aquests fons per part de col•lectius del Sud no fa més que créixer.

No tot el món ho veu així. A la mateixa seu oficial de la Cimera Climàtica, hem pogut sentir a representants de la Global Forest Coalition assenyalar dues idees fonamentals. Al Nepal, el que ha permès recuperar la meitat dels boscos del país ha estat l’autoorganització camperola amb suport d’ambientalistes coneixedors de les necessitats locals. Per al representant ugandès, els REDD redueixen els boscos a simples abocadors de carboni i, per això, els “marxants de carboni” intenten expulsar els pobles indígenes de les seves terres perquè aquestes estiguin disponibles per quadrar els comptes nòrdics del carboni. La Red Indígena sobre el Medio Ambiente també ho té clar. Vista la dura experiència a llocs tan diferents com Nigèria, Austràlia, Perú o Alaska, REDD no significa altre cosa que “Ràpid Enriquiment amb Desallotjaments, Usurpació de Terres i Destrucció de la Biodiversitat”. Una amenaça cada vegada més propera per a molts pobles allunyats de l’estil de vida del Nord (el pulmó amazònic del Planeta està en el punt de mira) en la mesura en que es dispara l’estrès de transnacionals com Shell o BP, aliades amb el Banc Mundial, per trobar desguassos de carboni al Sud. El motiu és obvi: surt molt més barat que reduir emissions al Nord. També hi ha governs poderosos que recorren a això. Espanya, oficialment la vuitena potència mundial, cerca desesperadament comprar o subvencionar drets de contaminació a països del Sud per a no haver de reduir emissions (Le Monde, 8 de desembre). Hi ha por a perdre vots: no en va, la urgència climàtica es situa com a segona preocupació, després de l’atur, en regions del Nord com la UE, segons l’últim Eurobaròmetre. Atents a la jugada. Els REDD tenen tots els números per convertir-se en un cavall de Troia del vell colonialisme i, a sobre, no ajuden a mitigar sinó amb prou feines a maquillar les letals emissions hivernacle.

www.albasud.org | info@albasud.org

Crónica 4: REDD, la nueva magia nórdica que arrasa

Copenhague, 12 de diciembre del 2009

Es fantástica la versatilidad de los mercados y del capitalismo verde. No paran de “innovar” y “poner valor” aquello que no valía “nada”. En Copenhague, aseguraba ayer Luis Figueiredo, el jefe de la delegación brasileña, si hay algo seguro por el consenso que genera a todos los niveles es que van a darse carta de naturaleza oficial a los llamados programas REDD, es decir, de “reducción de emisiones generadas por la deforestación y la degradación forestal en los estados en desarrollo”. El problema a resolver es evidente: la deforestación de los bosques del Sur genera cerca del 20% de los gases invernadero provocada muy mayoritariamente por los intereses ganaderos y de producción de biocombustibles de las corporaciones transnacionales como Monsanto o Cargill.

¿Y qué pretenden los REDD? Básicamente, que los estados del Sur que ralenticen su deforestación ganen créditos. Gracias a ellos, podrán venderlos en los mercados del carbono a países nórdicos que no puedan o quieran reducir emisiones en su casa. También podrán ser compensados a través de un fondo gestionado por los países del Norte (los que han creado el problema) o las dos cosas a la vez. Suena realmente bien: todos ganan, ya que el Norte paga al Sur por descontaminar o por dejarle seguir contaminando en casa mientras que el Sur saca un dinero que no confiaba. Tanto es así que prestigiosas voces como el IIED de Londres o el Green Belt Mouvement de la premio Nobel de la Paz keniata Wangari Maathai se han convertido en entusiastas promotoras de la solución REDD y la lista de espera para acceder a estos fondos de colectivos del Sur no hace más que crecer.

No todo el mundo lo ve así. En la propia sede oficial de la Cumbre Climática, hemos podido oír a representantes de la Global Forest Coalition señalar dos ideas fundamentales. En Nepal, lo que ha permitido recuperar la mitad de los bosques del país ha sido la autoorganización campesina con apoyo de ambientalistas conocedores de las necesidades locales. Para el representante ugandés, los REDD reducen los bosques a meros vertederos de carbono y, por ello, los “marchantes de carbono” intentan expulsar a los pueblos indígenas de sus tierras para que estas estén disponibles para cuadrar las cuentas nórdicas del carbono. La Red Indígena sobre el Medio Ambiente también lo tiene claro. Vista la dura experiencia en lugares tan distintos como Nigeria, Australia, Perú o Alaska, REDD no significa otra cosa que “Rápido Enriquecimiento con Desalojos, usurpación de tierras y Destrucción de la biodiversidad”. Una amenaza cada vez más cercana para muchos pueblos alejados del estilo de vida del Norte (el pulmón amazónico del Planeta está en el punto de mira) en la medida en que se dispara el estrés de transnacionales como Shell o BP, aliadas con el Banco Mundial, por encontrar sumideros de carbono en el Sur. El motivo es obvio: sale mucho más barato que reducir emisiones en el Norte. También hay gobiernos poderosos que recurren a ello. España, oficialmente la octava potencia mundial, busca desesperadamente comprar o subvencionar derechos de contaminación en países del Sur para no tener que reducir emisiones (Le Monde, 8 de diciembre). Hay miedo a perder votos: no en vano, la urgencia climática se sitúa como segunda preocupación, tras el paro, en regiones del Norte como la UE, según el último Eurobarómetro. Atentos pues a la jugada. Los REDD tienen todos los números para convertirse en un caballo de Troya del viejo colonialismo y, encima, no ayudan a mitigar sino apenas a maquillar las letales emisiones invernadero.

www.albasud.org | info@albasud.org

Crònica 3: Alarma: les autopistes aèries poden acabar amb el clima

Copenhaguen, 10 de desembre de 2009

Mentre segueix la negociació sobre nivells de reducció i de diners, val la pena fixar-se en un dels “oblits” fonamentals de Kyoto, que amenaça arruïnar a mig termini qualsevol avenç a Copenhaguen. En un interessant taller de debat sobre “Justícia climàtica i turisme” celebrat avui al Klimaforum alternatiu, Paul Peeters, enginyer i porfessor a la Universitat de Breda, explicava com el 13% del total d’emissions hivernacle tenen el seu origen en el turisme, especialment per l’enorme pes del transport aeri. Reduint tan sols el 9% del transport turístic, bàsicament el de destinacions llunyanes, s’aconseguiria reduir el 50% de les emissions. Sorprenentment, el Protocol de Kyoto va exonerar de tota reducció els gasos d’efecte hivernacle provinents de l’aviació i el turisme internacional. Wolfgang Mehl, expert de la Climate Alliance (Àustria), afirmava que “no es pot globalitzar la indústria turística del Nord” perquè el Planeta no ho aguantaria i que és injust que amb prou feines el 2% dels éssers humans, els que podem permetre’ns el luxe de viatjar internacionalment, estiguem causant un volum d’emissions tan letal. De fet, si els comptes climàtics de la UE s’haguessin fet bé, això és, comptabilitzant els vols entre estats de la Unió com vols domèstics, en comptes d’haver complert amb Kyoto resultaria que ens hauríem quedat un 10% per sota.

Pitjor encara, si creuem les projeccions de turistes i l’expectativa d’augment del trànsit aeri per a 2020 l’increment de les emissions podria ser del 161%. És a dir: mentre els líders del món parlen sobre protegir el clima, s’està agegantant una enorme bretxa a través de les autopistes aèries sense que hi hagi senyals que Copenhaguen vagi a reparar aquest “lapsus”. Aquesta impunitat climàtica del turisme i l’aviació segueix sent un tema tabú en Bell Center. Això permetia avui a Luigi Cabrini, portaveu de l’Organització MUnidal del Turisme (afiliada a Nacions Unides), rentar-se les mans a l’esmentat debat i, fins i tot, s’atrevia a presumir del turisme com a una indústria neta, capaç d’estar implementant més de 80 microprojectes voluntaris de reconversió climàtica de l’oferta. Per la seva banda, el lobby de la indústria aeronàutica ens invita diàriament a seminaris “negacionistes” (malgrat allò que diuen els científics, l’aviació només contribuiria marginalment al canvi climàtic) i, a sobre, ens seduïa amb un futur amb més avions però “verds”, propulsats per màgics biocombusticles, els mateixos que serveixen d’excusa per treure la terra i les fonts de sosteniment a milions de camperols al Sud.

Tocant de peus a terra, Mehl i Peeters ha proposat minimitzar els costos climàtics del turisme viatjant menys vegades i per més temps. Amb això es garantiria, a més, que els ingressos turístics dels països més empobrits poguessin mantenir-se. Addicionalment, amb la mirada posada en els objectius de reducció postKioto, no quedarà més remei que gravar amb una taxa per contaminació els vols aeris, turístics o no. Probablement el millor resum del que cal fer, pensant en el turisme però també en allò que serà rellevant quan passi Copenhaguen, ha estat el que ha dit Fe’iloakitau Kaho Tevi, de la Pacific Conference of Churches: “el canvi climàtic té a veure amb un canvi del nostre estil de vida”.

www.albasud.org | info@albasud.org

Crónica 3: Alarma: las autopistas aéreas pueden terminar con el clima

Copenhague, 10 de diciembre del 2009

Mientras sigue la negociación sobre niveles de reducción y de dinero, vale la pena fijarse en uno de los “olvidos” fundamentales de Kioto, ya que amenaza con arruinar a medio plazo cualquier avance en Copenhague. En un interesante taller de debate sobre “Justicia climática y turismo” celebrado hoy en el Klimaforum alternativo, Paul Peeters, ingeniero y profesor en la Universidad de Breda, explicaba como nada menos que el 13% del total de emisiones invernadero tienen su origen en el turismo, especialmente por el enorme peso del transporte aéreo. Reduciendo apenas el 9% del transporte turístico, básicamente el dirigido hacia destinos lejanos, se conseguiría reducir el 50% de las emisiones. Sorprendentemente, el Protocolo de Kioto exoneró de toda reducción los gases de efecto invernadero provenientes de la aviación y el turismo internacionales. Wolfgang Mehl, experto de la Climate Alliance (Austria), afirmaba que “no se puede globalizar la industria turística del Norte” porque el Planeta no lo aguantaría y que es injusto que apenas el 2% de los seres humanos, los que podemos permitirnos el lujo de viajar internacionalmente, estemos causando un volumen de emisiones tan letal. De hecho, si las cuentas climáticas de la UE se hubieran hecho bien, esto es, contabilizando los vuelos entre estados de la Unión como vuelos domésticos, en lugar de haber cumplido con Kioto resultaría que nos habríamos quedado un 10% por debajo.

Lo peor es que si cruzamos las proyecciones de turistas y la expectativa de aumento del tráfico aéreo para 2020 el incremento de las emisiones podría ser del 161%. Es decir: mientras los líderes del mundo hablan sobre proteger el clima, se está agigantando una enorme brecha a través de las autopistas aéreas sin que haya señales que Copenhague vaya a reparar el “lapsus”. Esta impunidad climática del turismo y la aviación sigue siendo un tema tabú en Bella Center. Ello permitía hoy a Luigi Cabrini, portavoz de la Organización Mundial del Turismo (afiliada a las naciones Unidas), lavarse las manos en el debate citado e incluso se atrevía a presumir del turismo como una industria “limpia” capaz de estar implementando más de 80 microproyectos voluntarios de reconversión climática de la oferta. Por su parte, el lobby de la industria aeronáutica nos invita a diario a seminarios “negacionistas” (a pesar de lo que dicen los científicos, la aviación sólo contribuiría marginalmente al cambio climático) y, encima, nos deleita con un futuro con más aviones pero “verdes”, propulsados por mágicos biocombustibles, los mismos que sirven de excusa para quitar la tierra y el sustento a millones de campesinos del Sur.

Tocando de pies a tierra, Mehl i Peeters han propuesto minimizar los costes climáticos del turismo viajando menos veces y por más tiempo. Con ello se garantizaría, además, que los ingresos turísticos de los países más empobrecidos pudieran mantenerse. Adicionalmente, con la vista puesta en los objetivos de reducción postKioto, no quedará más remedio que gravar con una tasa por contaminación los vuelos aéreos, turísticos o no. Quizás el mejor resumen de lo que hay que hacer, pensando en el turismo pero también en lo que será relevante cuando pase Copenhague, ha sido el de Fe’iloakitau Kaho Tevi, de la Pacific Conference of Churches: “el cambio climático tiene que ver con un cambio de nuestro estilo de vida”.

www.albasud.org | info@albasud.org

El planeta a Copenhaguen: nova crònica

OPTIMISME OFICIAL VS. RESCAT DEL CLIMA COMÚ, per Joan Buades

Ha començat el compte endarrere fins el dia 18. Des del primer moment, l’escenari a Bella Center (seu oficial de la Cimera del Clima) envia senyals cada cop més esperançadors. No només podria haver un tractat sinó que fins i tot podria ser rellevant. És impossible seguir les apostes: els EUA prometen -3/4%, la UE –20%, i fins i tot països clau com la Xina o l’Índia no es queden endarrere, encara que facin trampes en els comptes, ja que seguirien emetent més encara que més eficientment. Plouen les ofertes de xecs milionaris per al Sud encara que sense donar massa detalls a l’espera del tancament apoteòsic de la fira. La UE, per exemple, deixa caure que posaria entre un i tres miliards d’euros en ajudes d’aquí a 2012. Connie Hedegaard, la ministra danesa amfitriona i futura comissària europea per al clima, es mostra feliç perquè vindran almenys 110 caps d’estats o presidents de govern i hi hauran molts ministres de finances, ja que són els que al final “entenen” com han de ser els tractats.

L’optimisme està guanyant adeptes i el govern danès no ha dubtat a convertir la bella Copenhaguen en res més que “Hopenhagen”, alguna cosa així com la “ciutat de l’esperança”. I, tanmateix, alguna cosa va malament a la sala de màquines. Yvo de Boer, el negociador en cap de les Nacions Unides, afirmava també ahir que, per a moltes societats, limitar l’escalfament global a màxim 2°C més en 2050 no els servirà per a res. Bangla Desh acaba de demanar almenys el 15% dels fons per plantar cara al canvi climàtic. La seva raó: si el nivell del mar creixés tot just un metre, més de 20 milions d’habitants (un 15% de la seva població) es convertirien en refugiats climàtics. Per a molts estats del Sud (especialment en el Pacífic, l’Índic i el Carib) el canvi climàtic no és una amenaça de futur sinó la crua realitat ara mateix. Traduït en cobertura de premsa, la victòria del Nord és cridanera: mentre l’angoixa de Bangla Desh amb prou feines va atreure a una vintena de periodistes, la dels EUA aconseguia triplicar-los…

Les veus del planeta real es van començar a sentir tambá al KlimaForum, la cimera alternativa. Naomi Klein, una de les veus fonamentals del moviment per una globalització justa, en un discurs inspirador, ens va comminar irònicament a ser realistes davant la nova campanya publicitària dels grans líders del món per generar optimisme prenadalenc. Hi haurà acord però no justícia històrica: les transnacionals i el consumisme del Nord que han generat el 75% de les emissions letals per al clima seguiran controlant els temps i les “solucions”. Per a Klein, la Cimera de Bella Center és el resultat del més gran desastre que el capitalisme hagi generat a la història i no hi ha temps que perdre: estem protestant contra l’intent de privatitzar la vida en el seu conjunt. Els nivells de reducció proposats són insultants per la seva distància en relació al que necessitem (-50% per a 2020,-80% en 2050 per al Nord). Va acusar Obama de servilisme a les transnacionals i d’estar creant autèntics “embornals d’esperança” en comptes d’apostar per la justícia climàtica. Perquè la idea clau és la de “deute ecològic” del Nord industrial amb el Sud empobrit del Planeta, el més poblat i on, sense haver contribuït significativament a això, s’estan produint les més grans catàstrofes ambientals. Si no hi ha justícia climàtica, centenars de milions de persones es convertiran en emigrants ambientals cap al Nord. L’activista canadenca ens va recordar que a les parets de Washington D.C. es pot llegir una pintada il•luminadora: “Si penses que la globalització és dolenta, imagina’t el capitalisme”. Perquè resoldre la crisi climàtica, garantir una atmosfera respirable per a avui i demà, requereix que la xarxa d’iniciatives ciutadanes per a una altra globalització, que va néixer a Seattle el 1999, maduri. Que aprofundeixi en les arrels de la més gran crisi ambiental i social viscuda a la història per poder avançar junts, el Sud i el Nord, cap a la justícia climàtica. Perquè a Copenhaguen, en realitat, estem jutjant al capitalisme. No cal esperar miracles: aquells que han “rescatat” els especuladors financers de la fallida enterrant muntanyes de diners públic no rescataran el clima comú de la humanitat del col•lapse. El llegat de Copenhaguen ha de ser aquest: imaginar i promoure una transformació radical, democràtica i justa del sistema mundial. Només així tindrà sentit l’esperança.

www.albasud.org | info@albasud.org

El planeta en Copenhague: Nueva crónica
Optimismo oficial vs. rescate del clima común, por Joan Buades

Empezó la cuenta atrás hasta el 18. Desde el primer momento, el escenario en Bella Center (sede oficial de la Cumbre del Clima) envía señales cada vez más esperanzadoras. No sólo podría haber un tratado sino que incluso podría ser relevante. Es imposible seguir las apuestas: EUA promete -3/4%, la UE – 20%, e incluso países clave como China o India no se quedan atrás, aunque hagan trampas en las cuentas, ya que seguirían emitiendo más aunque más eficientemente.

Llueven las ofertas de cheques millonarios para el Sur aunque sin dar demasiados detalles a la espera del cierre apoteósico de la feria. La UE, por ejemplo, deja caer que pondría entre uno y tres millardos de euros en ayudas de aquí a 2012. Connie Hedegaard, la ministra danesa anfitriona y futura comisaria europea para el clima, se siente feliz porque vendrán al menos 110 jefes de estados o presidentes de gobierno y habrá muchos ministros de finanzas, ya que son los que al final “entienden” cómo deben ser los tratados.

El optimismo está ganado adeptos y el gobierno danés no ha dudado en convertir la bella Copenhague en nada menos que “Hopenhagen”, algo así como la “ciudad de la esperanza”. Y, sin embargo, algo va mal en la sala de máquinas. Yvo de Boer, el negociador en jefe de las Naciones Unidas, afirmaba también ayer que, para muchas sociedades, limitar el calentamiento global a máximo 2°C más en 2050 no les va a servir para nada. Bangladesh acaba de pedir al menos el 15% de los fondos para hacer frente al cambio climático. Su razón: si el nivel del mar creciera apenas un metro, más de 20 millones de habitantes (un 15% de su población) se convertirán en refugiados ambientales. Para muchos estados del Sur (especialmente en el Pacífico, el índico y el Caribe) el cambio climático no es una amenaza de futuro sino la cruda realidad ahora mismo. Traducido en cobertura de prensa, la victoria del Norte es llamativa: mientras la angustia de Bangladesh apenas atrajo a una veintena de periodistas, la de los EUA conseguía triplicarlos…

Las voces del planeta real empezaron a oírse también en el KlimaForum, la cumbre alternativa. Naomi Klein, una de las voces fundamentales del movimiento por una globalización justa, en un discurso inspirador, nos conminó irónicamente a ser realistas ante la nueva campaña publicitaria de los grandes líderes del mundo para generar optimismo prenavideño. Habrá acuerdo pero no justicia histórica: las transnacionales y el consumismo del Norte que han generado el 75% de las emisiones letales para el clima seguirán controlando los tiempos y las “soluciones”. Para Klein, la Cumbre del Bella Center es el resultado del mayor desastre que el capitalismo haya generado en la historia y no hay tiempo que perder, ya que estamos protestando contra el intento de privatizar la Vida en su conjunto. Los niveles de reducción propuestos son insultantes por su distancia respecto a lo que necesitamos (-50% para 2020, -80% en 2050 para el Norte). Acusó a Obama de servilismo a las transnacionales y de estar creando auténticos “sumideros de esperanza” en lugar de apostar por la justicia climática. Porque la idea clave es la de “deuda ecológica” del Norte industrial con el Sur empobrecido del Planeta, el más poblado y donde, sin haber contribuido a ello apenas, se están produciendo las mayores catástrofes climáticas. Si no hay justicia climática, centenares de millones de personas se convertirán en emigrantes ambientales hacia el Norte. La activista canadiense nos recordó como en las paredes Washington D.C. puede leerse una pintada iluminadora: “Si piensas que la globalización es mala, imagínate el capitalismo”. Porque resolver la crisis climática, garantizar una atmósfera respirable para hoy y mañana, requiere que la red de iniciativas ciudadanas por otra globalización, que nació en Seattle en 1999, madure. Que profundice en las raíces de la mayor crisis ambiental y social vivida en la historia para poder avanzar juntos el Sur y el Norte hacia la justicia climática. Porque en Copenhague, en realidad, estamos juzgando al capitalismo. No hay que esperar milagros: aquellos que han “rescatado” a los especuladores financieros de la quiebra enterrando montañas de dinero público no van a rescatar el clima común de la humanidad del colapso. El legado de Copenhague tiene que ser éste: imaginar y promover una transformación radical, democrática y justa del sistema mundial. Sólo así tendrá sentido la esperanza.

www.albasud.org | info@albasud.org